J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. FOIX PERIODISTA

J. V. Foix i Josep Carbonell. Sitges, 1971


Amb motiu de la commemoració del 25è aniversari de la mort de J. V. Foix, i per afegir-nos a totes les aportacions de la xarxa, la Fundació J. V. Foix ha creat aquest blog amb la finalitat de publicar al llarg d'aquest any 2012 alguns dels textos que conformen la faceta periodística de Foix que, si bé no és tan coneguda, mereix també una atenció especial.

Els articles es publicaran amb una periodicitat setmanal. També els podeu trobar al web de la Fundació:


Fundació J. V. Foix

dilluns, 27 de febrer del 2012

UNIVERSAL I FEDERALISTA


En Europa contra les Pàtries, Drieu La Rochelle exal­ta l’europeu contra el patriota francès, alemany i italià. En rigor, però, contra qui aquest autor versàtil aixeca Europa és contra les nacions. L’enemic, doncs, no és França, sinó la nació francesa; no Espanya, sinó la na­ció espanyola. L’enemic d’Europa, és clar. De «la nació europea», com diu Passemard. (Cal dir «França», con­clouen dos joves escriptors francesos i no «nació fran­cesa». Això a l’hora precisa que els socialistes espanyols proposen de substituir del projecte de Constitució el mot Espanya, genèric i geogràfic, pel de «nació espanyola». I l’expressió «llengua castellana» per la de «llengua es­panyola». L’adversari més decidit de l’Estat federal his­pànic, és, doncs, la nació francesa, o, com diu Peyrou, la república nacional francesa. No en tant que el govern d’aquesta nació o d’aquesta república suggereixin una solució unitària i nacional a la República peninsular, ans bé en tant que la suggereix la història d’aquesta Repú­blica, d’aquesta nació. Si dol que la novella República no iniciï ja un estil propi, dol més encara que copiï, mal­destre, l’estil francès.)
Aquests joves teòrics francesos (R. Aron i A. Dandieu) acaben de publicar un llibre gosat i actual: Decadència de la Nació francesa. De la «Nació», no de França. De la nació francesa en tant que ha esdevingut una entitat bur­gesa, una nació conservadora. El regim d’avui és: la Nació contra França. La Nació, però, és un mite. Com ho és la producció. Com ho és el nacionalisme. «La nació —diuen aquests autors— no té existència real.» La nació occeix la pàtria. «La nació és el marc en el qual la força armada i la policia acompleixen el somni sinistre del ce­sarisme modern.» La nació és, doncs, una abstracció, una arbitrarietat; i no ho és la nacionalitat. És contra aques­ta abstracció que França —la França efectiva, la França real i espiritual— ha d’aixecar-se. Abans que cap altre po­ble no s’aixequi contra la seva «nació». Per donar l’e­xemple al món...
«Puix que França és la Revolució, cal que la continuï. La significació revolucionària d’avui és universal i federalista.» Universal i federalista. Cal que França doni l’e­xemple i faci la seva revolució federal. Heu llegit?
Heu llegit? Quan Espanya té una primera matèria avi­nent per a fer una revolució inèdita, original, «ibèrica»: quan políticament i socialment disposa de tots els elements per a establir un règim més acostat a la República ideal que no ho és la francesa, hom intenta, per part dels socialistes madrilenys, de donar un estil d’importa­ció a la Constitució. Hom redacta una Constitució amb primera matèria exòtica.
L’hora d’avui és universal i federalista. Cal oposar de­cididament a la República anacrònica, la República fede­ral; a la nació abstracta, les pàtries vives. La bona organització, la «racionalització» (perdoneu la pedanteria) no és (com pretén el «Mercure» de França) unitària, sinó federal. I, encara que sembli una novetat perillosa, la disciplina política, sindical, no és avui unitària, ni unita­rista, sinó federal i federalista.

[La Publicitat, 12-IX-1931]

dilluns, 20 de febrer del 2012

ELS CONILLS DEL JARDINER


Em sembla que era el pintor Torres-Garcia, en la seva etapa neoclassicista, qui remarcava sovint el sentit d’e­ternitat que interpretava en els ulls del pagès que, recol­zat damunt l’aixada, mirava passar el tren. (Val a dir que aquesta remarca l’han feta ja, en altres termes, els poetes i els filòsofs.) Sembla que nosaltres, amb la nos­tra pressa, els nostres bagatges, siguem l’accessori i ell el principal. «M’avergonyeixen aquests pagesos amb la seva calma», deia, fa poc, en terra empordanesa, un senyor en pana prop de Figueres. I a la cala esquerpa de Sa Tuna, un dia que em va descobrir atrafegat com esquinçava les faixes dels diaris que acabava de dur el carter, un pescador, el vell Manera, em deia caritatiu —tant l’estrany deler em devia estrafer en aquells moments la cara!—: Mireu el mar, home, mireu el mar...
Tots dos, el pescador i el pagès, tenen aquest sentit d’eternitat en els ulls que hi descobria En Torres-Gar­cia. Vós sou el senyor A i jo el senyor Z. Ells són «un home», l’home. No fa gaires dies, un industrial, el nom del qual ha esdevingut popular per la marca de la seva manufactura, deia, tot lamentant les angúnies que tras­balsen el cap d’indústria modern: «M’agradaria d’ésser aquell carreter que passa dalt aquell carro.» Ho vaig voler aclarir. «Veieu? Ell és un home. És l’home que passa i xiula. Jo sóc el senyor T.»
A darreries d’aquest estiu passat, un pagès que pel camí vell de Sitges a Vilanova menava un ruc carregat de fruites i hortalissa es va enfutismar pels tocs de bot­zina encrestats del cotxe d’un grup de barbamecs. «On aneu tan rabents?», va preguntar. «Enlloc... »
Jo diria que part del desori actual no té d’altres motivacions que la confusió del grup d’automobilistes sitgetans. «On aneu?», podríeu preguntar a centenars de ciutadans atrafegats que us colzegen pel carrer o us priven el pas amb el vehicle. «Enlloc... »
En la seva darrera estada a Londres, Gandhi, acom­panyat d’uns consellers municipals, seguia els ravals de la ciutat. En fer-se fosc, un dels acompanyants, sol·lícit, diu al Mahatma: «Si agafàvem un taxi guanyaríem almenys vint minuts.» «I quan els hauré guanyats, què en faré?» És un curs abreujat de filosofia hindú.
Un comentari aparegut en un diari parisenc recordava una anècdota molt adient de Bertrand Russell. Diu aquest matemàtic anglès que cada vegada que llegeix la darrera tramesa de llibres dels seus amics o torna a ­després d’una conversa amb els intel·lectuals del seu club, té la sensació que el món s’acaba. Tal és el pessimisme que s’enduu els esperits millors d’avui i tal la força del gruix diari d’esdeveniments que ens afeixuga a causa de la universal expansió informativa de la premsa i de la ràdio, que ens obliguen a ésser testimonis afectius i afectats de les més petites commocions. Aleshores surt a parlar amb el jardiner, que el saluda gairebé sempre amb un «...aquests conills...!». Mentre el ciutadà viu ­afectat per les inquietuds més oposades, i angoixat d’un no sap què, el jardiner de Russell, com el pagès d’En Torres-Garcia, tenen un sentit d’eternitat. L’un en els ulls, l’altre en la veu. Puix que allò que torna l’equilibri a Russell és el to immortal amb què el seu jardiner li conta les malifetes dels conills del jardí. «Ara —diu— com tres mil anys enrera.»
«Aquests conills...
                                                                                              [La Publicitat, 8-I-1932]

dilluns, 13 de febrer del 2012

POETES I RETÒRICS


El tema de la poesia s’ha fet quotidià. A totes les publicacions de tipus intel·lectual hom registra el fet poètic com una de les actualitats vivents. Evasió? Retrocés? Decadència? Infantilisme? Els adversaris de la poesia com a instrument de coneixença —entre els quals cal comptar nombre de literats-poetes— cerquen un qualificatiu per a designar aquest fenomen, ben desagradable per a certs professionals de la rama. Darrerement la defensa de la poesia com a acte gratuït ha estat feta no solament pels superrealistes francesos ans també pels dissidents anglesos d’Eliot i pels irrealistes americans. Renauld de Jouvenel defineix la prosa com la manifestació d’un «reflex interessat» i la poesia com la d’un «reflex gratuït». Per a ell, «gratuïtat és el reflex que es desenrotlla en relació a ell mateix». La poesia —diu— no està limitada ni en el temps ni en l’espai. No és formal. Per això dotze vegades dotze peus, amb rima i tot, constitueixen, per ventura, dos versos, però no necessàriament una obra poètica. El poema —continua— no és una forma de la poesia. La poesia no se sotmet a cap teoria. És sobretot el fet del poeta. La poesia és individual. Pot ésser poeta qui mai no ha versificat: pot manifestar-se en realitzacions d’un ordre ben divers. «Són, doncs, poetes, segons Jouvenel, L.-P. Fargue, Paul Éluard, Philippe Souppault, Jules Supervieille, etc. No ho són els literats-poetes encara que exaltin la Fe, la Pàtria o el Pla Quinquennal.»

                                                                                  [La Publicitat, 19-X-1933]

dilluns, 6 de febrer del 2012

LLULL

Per la seva vida, per les seves idees i no pas per haver escrit, per exemple, el capítol 79 de Doctrina Pueril («De les arts mecàniques»), Llull fou, i resta, l’antiburgès. Els seus ideals de contemplació foren sempre voluntat d’acció. Els seus dos anys d’estada a Miramar foren els anys de biblioteca que han precedit l’actuació dels grans revolucionaris.
Passió d’unitat i passió d’amor. Com tots els grans poetes. La seva acuïtat, però, és la dels polítics excepcionals. La seva concepció de la Catolicitat s’oposa a la interpretació local dels catòlics nacionals d’avui. La seva condició de gran poeta no s’oposa, en canvi, a la de gran polític (de la Ciutat de Déu). Llull fou, i resta, l’anti-Richelieu.
Passió d’unitat i follia de veritat. També, com tots els grans poetes, qui ama la unitat ama l’ordre. Un ordre teològic, però endolcit per les més bigarrades follies d’amor. Tant que s’hi desassembla i tant que s’hi assembla: Dant. Però qui ama la seva realitat individual amb tots els seus desvaris, amb totes les seves metamorfosis —perdoneu l’expressió— «metafísiques», és presa de les tres grans passions: Veritat, Unitat i Catolicitat. Els seus trasbalsos d’amor il·luminen la realitat de clarors celestes. Per això, quan proposa, encerta, i li diuen, a Roma, foll; quan vol persuadir, l’apedreguen; quan estén els braços en abraçada universal d’amor, el titllen, encara, de foll. Divina follia feta de plors d’amor i de rigidesa mental!
Ningú no pot comprendre Llull millor que la joventut espiritualista d’avui. Als drets de l’home oposa els de la Veritat; a les gaubances materials, les de l’esperit; al transitori, l’universal; a la quietud burgesa, la passió vivent; a la inquietud decadent, la certitud. A l’ordre del món material i materialista, Llull és l’anticapital. El de Marx, o els seus, i l’altre...
L’ordre pel qual llanguí Llull refusa la jerarquia. Déu com a centre —l’Amor Infinit— i la Comunitat. Dins aquest Comunisme espiritual, cada ésser crema amb la seva pròpia guspira en una sola flama d’amor. La unitat dels éssers és perfecta i diríeu que per a Llull el nostre planeta és, Natura amb animals i plantes, l’home com a combustible, una llàntia encesa sota el nostre cel nocturn a la glòria eterna del Creador.
El millor poema escrit en català és, ara per ara, el Llibre d’Amic e Amat. Sospirs, llàgrimes, llanguiments: heus ací el ritme. Per a la «rima» un dolls de mots ordenats dins la més pura ortodòxia literària. Cada mot, hi té la dolcesa d’un plor damunt de coixins immaterials. Com en els més bells dels estols els mots perden tot el llast i floten damunt les planes del llibre com els més torbadors dels vegetals aquàtics.
Per «vies sensuals i per carrers intel·lectuals» Llull cercà l’Amat i el trobà. Cercà l’amor i en morí. Tots els camins foren per a Llull transitables, i pedres i rostolls foren per a ell immenses vies asfaltades damunt les quals els estels reflectien immortals cal·ligrames arboris.

                                                                       [La Publicitat, 10-XII-1933]