UNA POLÍTICA I UNA DOCTRINA

¿Quin diari, quin dels partits polítics afectes a Cata­lunya no ha establert, un dia o altre, els guanys obtinguts pel moviment, de l’Oda a la Pàtria ençà? El cofoia­ment ha fet, però, que alguns s’excedissin en establir el balanç, i, exaltada la imaginació, han arribat a confondre les cabanes amb castells i els parracs penjats dalt els pallers amb banderes de triomf. Em prenc la llibertat, en la diada commemorativa d’avui, de remarcar que, ara i per ara, i al cap de dos anys de pretesa revolució, Cata­lunya no s’ha recobrat encara espiritualment i que la fervor patriòtica necessària per a realitzar la «revolució de fons», això és, la Idea Catalana, per la qual (no us alarmeu, minyons de la darrera lleva literària) totes les coses han d’ésser instaurades en Catalunya, no lliga, per consentiment democràtic, els catalans d’avui en una aspi­ració comuna.
No sóc sol a compartir el criteri que el Catalanisme és, ultra una política, una doctrina. La seva «emoció» ini­cial, ¿no es deu, per ventura, a la fusió de ço que per­tany, moralment, a l’home, amb ço que volem que sigui la Pàtria? L’equivalència per substitució de: la creença, l’amor, la joia, la coneixença, l’esperança, l’afecció per la llibertat característiques del deler individual amb el deler col·lectiu que ha valorat el moviment, ha permès l’adhesió al Catalanisme dels més bells esperits del país a partir de l’alba de la Renaixença. El desencís actual de molts d’aquests idealistes, ¿no es deu precisament a l’error ra­dical dels governants d’avui d’haver-se desentès de les consignes morals que enfervoreixen en el comú?
Si admetem, doncs, aquesta interpretació del nostre moviment —a la qual deu tota la seva força— quan sen­tim debatre al voltant nostre si Aquest, Aquell o Aquell Altre «han traït», em costa d’abstenir-me de cridar a tot vent que tots o hem traït o hem omès. Des del punt de vista idealista, qualsevol mancament a l’ètica inclusa en el moviment és o una omissió o una deserció. Qui subor­dina la Pàtria al partit traeix; qui, a l’hora d’assentar els fonaments, ha predicat —i practicat— la desunió, sigui el que sigui el pretext, és deslleial. Deserta, i és infidel, el demagog; ha traït el qui ocupa llocs indeguts als escalafons democràtics, el qui cobra d’una corporació públi­ca per un càrrec que no exerceix.
El Catalanisme nat de la Renaixença deu la seva for­ça i el seu prestigi a la seva decisió moral. Crec, doncs, que l’esforç dels idealistes d’avui ha d’ésser d’endegar el retorn a aquesta noble dretura amb el fi de preparar les ments i les voluntats per a quan arribarà l’hora de la veritable revolució, en la qual, ho repetiré de nou, totes les coses de la pàtria seran instaurades en Catalunya, i pel Catalanisme en tant que adoctrina amb normes i precep­tes de convivència social i humana.

                               [La Publicitat, 24-VIII-1933]

DE LA UNIVERSALITAT

Ho dec haver dit moltes vegades: tot tendeix, en aquests temps, a la unitat. Fou inútil que el regim fei­xista, a Itàlia, assagés, durant els seus primers anys, de realitzar una moda nacional, condemnés la música de dansa, moderna, o protegís la literatura passada posada al servei de la política. L’experiència italiana i el seu fra­càs en aquest ordre no foren aprofitats pels racistes ale­manys. El nazisme, més dur que el nacionalisme feixis­ta, més «concret», ha fet també la seva experiència, i les seves restriccions imposades a favor d’una plàstica o d’una literatura autòctona han estat inútils: l’arquitec­tura, la moda, la dansa i la poesia dels qui s’arrisquen a fer-ne segueixen el corrent universal, extranacional i an­tiràcic. Els millors tangos, tan poc aris!, són preferits a les danses regionals i tenen intèrprets distingits en els jazz alemanys: les elegants de Berlín o de Roma no mo­difiquen ni una línia del model internacional; els arquitectes de Milà o de Munic basteixen segons les directives noves.
Ni el nacionalisme italià ni el racisme germànic no han atès de «nacionalitzar», en el sentit de valoració na­cional de l’autòcton, allò que l’esperit o la moda han universalitzat. El procés ha estat més aviat a la inversa: es nacionalitza l’universal. És una manera segurament involuntària d’atènyer, per un procés d’adaptació regional, la unitat.
Si cuirassats, avions, tancs, fàbriques de productes químics, uniformes militars i caretes de gasos asfixiants —l’uniforme més radicalment universal— s’assemblen, res no pot evitar que a les preocupacions tècniques dels mi­litars i dels polítics —i a les dels homes de ciència­— corresponguin unes altres preocupacions dels pensadors, dels poetes o dels artistes típicament universals com aquelles.
Aquesta és la realitat: el nacionalisme modern, en les seves dues modalitats, estimulador de diferenciacions o d’antagonismes en l’ordre polític, esdevé factor d’unitat en l’ordre formal i plàstic. Els nacionalistes marroquins i els nacionalistes japonesos es distingeixen dels conformistes de llurs països per llur vestit europeu. El nacionalisme modern, imperialista o pacifista, ha vençut el tipisme.
(Neixen, en canvi, noves especialitzacions nacionals moderníssimes: el rus és paraxutista; l’italià, aviador, etcètera.)
No vull remarcar (ha esdevingut un tòpic en escriptors polítics) si Rússia s’ha nacionalitzat gràcies a la Revolució —fa molts anys que ho crec així— ni si Itàlia tendeix a organitzar-se en règim socialista. Allò que m’interessa són les manifestacions unitàries de l’esperit. Per exemple, en la poesia.

                     

                                      [La Publicitat, 26-II-1936]

EXACTAMENT: NACIONAL

Qui no fulleja dimarts la premsa estrangera? (Qui, és clar, dels centenars de catalans que pledegen per la cau­sa de Catalunya com un fet nacional i no com la realit­zació d’aquest o d’aquell partit. «Els partits i els cabdills —diu, també, Masaryk— són moridors. La Pàtria és eter­na.») Havíem —havíeu— donat un cop d’ull, curiós o es­cèptic, a la premsa espanyola, (Què hi diuen els bascos? Què els gallecs? ¿Què en pensen —«què pensen fer»— els nostres parents de Valencia? ¿Què els altres de Mallor­ca?) Àdhuc la premsa del Rosselló: ¿Què els diu el cor als catalans del Rosselló, del Conflent, del Vallespir i de la Cerdanya el fet que hi ha uns veïns anomenats també catalans que ja tenen llur Parlament nacional?

Valencians i mallorquins, bascos i gallecs, han donat a les històriques eleccions de diumenge llur importància excepcional. Diríeu que s’han adonat perfectament que des d’ara la història dels pobles peninsulars, llur sort, va lligada a la política nacional de Catalunya dintre la República. (Se n’han adonat més ells que no pas la majo­ria de candidats i electors. Ofuscats per les misèries de la política interior, han oblidat uns i altres que depe­nia del resultat de les primeres eleccions nacionals, de la política exterior de Catalunya. És possible que uns i altres ni tan solament no sabien —exactament no sa­bien— que eren unes eleccions nacionals ni què eren «na­cionals»).

Qui fullejà la premsa estrangera, sí. Quins títols: El futur Parlament català; Les primeres eleccions catalanes; Catalunya ha elegit el seu primer Parlament nacional; La Catalunya autònoma elegeix el seu Parlament. Quines simplificacions: «Ha guanyat el partit nacionalista d’es­querra per majories; les minories, les obté la lliga nacio­nalista de dreta.»

De lluny, l’esdeveniment de diumenge ha pres unes proporcions més justes que no pas des d’ací. Als cro­nistes de política internacional, els sorprendria la lectura de la major part dels discursos que els candidats al Par­lament català feien en llurs mítings de propaganda electoral.

Em sembla que era Briand qui a aquests electorers esbojarrats que obliden en llurs propagandes de districte quina és exactament la missió encarregada als futurs membres del Parlament democràtic i s’entretenen a ga­llejar vanitats i «a prometre calçat nou al sagristà», els anomenava matapuces. Els matapuces, si judiquem per llur oratòria, han format aquests dies legió...

Si aquells cronistes estrangers han vist prou clar, millor, han vist tan clar com els patriotes d’ací que es tracta justament d’una «naixença» nacional, de la incor­poració d’un nou Parlament democràtic a la política eu­ropea, bé val la pena de remarcar-ho.

Sobretot per a recordar a uns i altres, als elegits i als electors catalans, que es tracta de la formació d’un Par­lament nacional, la tasca del qual no serà pas exclusiva­ment de substituir per «bimbes» les barretines dels ra­bassaires, sinó també de preparar Catalunya per a la seva política exterior, peninsular i europea.

                                    [La Publicitat, 27-XI-1932]

EL POETA LLULL

(«Quaderns de Poesia», núm. 4. La poesia de Llull, novembre, Barcelona)

    El centenari —el VIIè. centenari de la seva naixença— de Llull, degut a la indecisió de la data —1233-1235—, s’ha allargassat. En benefici dels qui, «quasi» sorpresos per la indiferència del major nombre, i perquè tenen una idea ben exacta del que Llull representa dins la nostra historia literària, s’han esforçat a suplir per llur compte propi les deficiències oficials i populars. Exactament: les oficials i les populars. Poques vegades han estat tan d’acord en l’oblit. Particularment, són alguns els qui han fet, cadascú segons el seu tarannà, el que a cadascú calia. Tants d’articles com hem pogut encabir fins a fer la to­nada monòtona. Tantes de conferències com ens han estat sol·licitades —i són algunes. Però, inútilment? En dubtem. (L’experiència ens ha mostrat sovint que els qui escrivim som més atesos del que als primers moments acostumem a suposar. Ja no és tan segur si els qui ac­cepten les vostres proposicions arribaran ni a anomenar­-vos. Però això és de tots els temps i a tots els països.)
    Els «Quaderns de Poesia» han estat a temps —som a les acaballes de 1935— a homenatjar dins l’espai restrin­gidíssim de 32 pàgines Ramon Llull, poeta. Això ens ha enriquit a tots amb punts de vista prou originals perquè els qui s’interessen pel primer dels nostres poetes en puguin millorar la coneixença.
    Una tonada meva, preferida, ha estat durant dos anys aquesta: Llull no solament és el nostre primer poeta en data, ans el nostre primer poeta en jerarquia. Sovint amb textos he il·lustrat a públics auditors diversos i heteroge­nis la qualitat —perdoneu una mena d’exactitud del qua­lificatiu— poètica del personatge. He volgut dir que Llull no solament era poeta per la seva prosa —opinió quasi unànime i confirmada brillantment en aquest número dels «Quaderns de Poesia» per Josep Maria Capdevila i Manuel de Montoliu—, sinó en la seva projecció humana i en la seva realització personal durant els vuitanta anys de la seva vida.
    La seva ambició d’unitat és de poeta: recordeu el seu contemporani Dant. (També Montoliu percep amb claredat aquesta semblança.) El seu inexhaurit «donar-se»: fons comú dels més grans poetes. La seva passió d’universalitat: i —llegiu en aquests «Quaderns» la interessant aportació del doctor Font i Puig— el seu sentiment integral de la Bellesa.
    Escric aquesta nota breu i immediata no solament pel goig que he tingut de veure ratificats per crítics eminents alguns dels meus punts de vista sobre Llull, ans també per a estimular els nostres lectors a aconsellar-se amb els col·laboradors del número 4 de «Quaderns de Poesia» per entrar en coneixença amb el qui fins a la data d’avui és la figura catalana més gegantina.

[«La Publicitat», 5-XII-1935]

GUIA DE BARCELONA

L’itinerari d’un barceloní que no disposa de les 24 hores del dia per al seu propi esbargiment és ben limitat. Quan el barceloní té la seva llar en una barriada extrema, l’exigüitat del seu recorregut diari és —oh paradoxa!— sorprenent. Pregunteu a un ciutadà qualsevol —exceptuem, és clar, aquells que per llur professió tenen el deure de recórrer, mostrari en mà, com a mínim una zona de Barcelona a peu— quin és el seu itinerari habitual i constatareu la ignorància que hom té de les mil perspectives urbanes que són 1’encís de la ciutat. Ja sabem que aquesta observació no és inèdita. Els literats, els artistes, el petit rendista fervorós de la creixença de l’urbs, vagabund envejable, ho retreuen de tant en tant i ens comuniquen llurs descobertes. Tots els diversos punts de vista estètics tenen llur realització en un indret o altre de la ciutat; quan aquesta és deficient, hom disposa d’un estoc de recursos per a bastir un edifici aquí, aixecar dos pisos al del costat, plantar uns arbres al fons o tenyir de rosa un cel ingrat.

El redactor d’aquest comentari té una inclinació palesa i pública per una modernitat inflexible. No pas pel futurisme dinàmic —oh Marinetti, hoste d’uns dies—, ans per la modernitat de l’hora, nada i desenrotllada a l’impuls dels elements materials més actuals. Una sola casa bastida a la Via Laietana, per exemple, ens dóna resolta —subjectivament, Déu meu— tota la urbanització del carrer: veiem com haurien d’ésser construïts els altres edificis, 1’amplada de les voreres, 1’estil dels fanals, e1 color de l’asfalt, el tipus de lletra en plaques indicadores i rètols anunciadors, àdhuc el color dels autoòmnibus (no pas dels tramvies, invasió sacrílega), àdhuc el color dels xeviots i de les teles amb què vesteixen els transeünts. Però això no s’esdevé mai: partir d’una dada concreta per resoldre-hi un conjunt urbà amb severitat homogènia no és pas una virtut entre nosaltres. La passió per la unitat, dubtem que la sentin gaires barcelonins. D’ací i la carència d’estil que ha fet que, de plaça Reial en tinguem una. Els arquitectes acusen els propietaris; no volem pas obrir un debat; però, ¿per què havem d’ésser castigats tan durament per tants d’immoderats fantasiosos?

Aquesta modernitat, que se’ns enduu el cor, no ens treu, però, el coneixement. Hi ha molts indrets vuitcentistes de gran estil que ens fan oblidar la incúria d’alguns urbanistes d’avui i l’oblit, per part dels propietaris, que un hom no es fa una casa sinó que la fa per a la ciutat.

Ahir la fortuna ens afavorí amb una d’aquestes troballes passatunes. Tot just acabàvem de salvar l’antiga pedrera blanca que dóna el nom a Pedralbes. A ple migdia, mort l’eco de les sirenes, ofegats els brogits dels motors d’autos i de motos, vague com un zumzeig d’abella el dels «Junkers» Barcelona-Marsella, al peu de la tàpia del monestir de Santa Maria, ens hi trobàrem com en ple segle xix. Una gran quietud: només la veu de vellut carmesí de les monges, apagada, una cantúria d’ocells que es gronxava damunt la monotonia del rés, i, com els millors dies d’abril, una florida de roses damunt una llarga paret ocre. Ja ens hi embadalíem, quan, d’una vella d’estiueig, en sortiren les notes fosques d’un clavicordi, damunt el teclat del qual unes mans invisibles interpretaven un minuet de Mozart. Evocarem pretèrites històries d’amor i ens prengué la mateixa dolça inèrcia de quan, convalescents, contemplem les il·lustracions del Viatge pintoresc a Itàlia, de Sterne.

Doncs bé: la nostra ciutat és plena d’aquests indrets evocadors. L’estil nou i actual, tan incert ací, per l’aplica­ció del qual tanta d’incapacitat es palesa, no ens ha pres encara l’afecció pels racons indolents i vuitcentistes. Potser l’absència d’aquell ens hi fa refugiar. Sigueu indulgents! Però deixeu-nos proposar la realització d’un projecte car a Joaquim Folguera: la d’una Guia de Barcelo­na per a ús dels barcelonins, on els paratges dòcils als temps que foren o els més estrictament adaptats a la sensibilitat d’avui siguin assenyalats al ciutadà per a quan li plagui de visitar l’urbs com un turista ignorant.

                                [«La Publicitat», 12-II-1928]